divendres, 8 de juny de 2012

23 mesos

I ja només queda un mes pels 2 anys!!!
Aquest mes ha seguit avançat a passos de gegant. La petita suricatilla està deixant de ser aquell bebè indefens que ens necessitava per tot per començar a ser una personeta bastant independent... Ella vol fer un munt de coses tota sola i, fins i tot, vol prendre la iniciativa quan hem de sortir de casa o quan estem al carrer... Algun dia ens diu quan toca dinar i tot!
Evidentment va avançant en el seu llenguatge i cada dia hi ha més gent que l'entén quan parla. Ja diu paraules de dues i tres síl·labes i alguna vegada ha fer alguna frase de dues paraules, però aquestes últimes no abunden. Per fi ha après a dir croqueta ("cu-que-ta!!!" diu ella), cosa que el Titu portava intentant des de que la peke va començar a dir papa i mama... i, de fet, sovint diu "cu-que-ta!" i després "titu" com dient-nos que això ho diu el seu tiet... Ens fa molta gràcia!
I cada vegada entén més coses. Ara li podem explicar moltes més coses i ella ja les entén, per exemple, quan li diem que després de fer tal i tal cosa sortirem al carrer, la peke ens mira mentre fem la feina i, quan acabem l'última de les coses que li hem dit, surt disparada cap a la porta dient "sortim, sortim!".
Segueix volent triar-se la roba i hi ha dies que la deixem fer, però el dia que es vol posar una jaqueta gruixuda per sortir al carrer a 28ºC... aquell dia no es pot sortir amb la seva! Això sí, la petita suricatilla ens ha sortit força presumida... li encanta posar-se els collarets i els braçalets de la mama! i els anells de la tieta i... vaja, que està feta tota una princesseta...
Això sí, comença a estar feta un autèntic trasto! Està constantment buscant els límits i provant què pot i què no pot fer (cosa completament normal però...) i aquests últims dies està provant a qui, com i quan pot picar: s'acosta a algú (corrent o a poc a poc, segons el grau de pilleria que hi posi...) i li fa un cop, se'l queda mirant o ens mira al seu pare o a mi (depenent si ens pega a nosaltres o a algú altre), es posa seria, amaga les mans i espera la nostra reacció. Amb la cara ja es veu quan ho ha fet amb mala intenció i quan ha estat "sense voler" i, és clar, això ens té una mica cansats... però també sabem que ja li anirà passant, sobretot conforme li anem explicant i deixant clar que això no ho pot fer, però de mentres... paciència!!!
Per altra part ara té claríssim el sentit de la propietat privada "les meves coses són meves i les teves són teves i aquí ningú pot agafar allò que no sigui seu!" i és que no permet que ningú toqui res seu, ni les seves joguines, ni el seu cotxet, ni la seva bici, ni els seus pares... i tampoc permet que ningú toqui les coses dels altres! El cotxet de la seva amigueta és de l'amigueta i que no vagi cap altra nen o nena a tocar-lo que la petita suricatilla li pren de les mans i li torna al seu legítim propietari! I així amb tot! En fi, també sé que és una fase "normal" i que li anirà passant, però a mi em posa dels nervis!!! una altre cop: paciència....
I, per sort, no tot és qüestió de paciència! Ara té una cosa que a mi em fa caure la baba i em deixa fora de joc... per fi EM FA PETONS!!!! i a tot hora! sobretot quan la porto penjada als portabebès o quan es lleva al matí o després de la migdiada... i aleshores em desfaig... Amb el seu pare encara està una miqueta menys carinyosa, però també comença a fer-li petons perquè sí... i les abraçades van que volen! Ens encanta!
I l'últim tema és el de l'orinal... ahir li vam posar per primer cop i avui, de tant en tant, ja ens demanava anar a fer pipi a l'orinal... això sí, no cau ni una goteta, però tot arribarà... que només porta un dia!!!
I aquests han estat els 23 mesos de la petita suricatilla que va creixent i convertint-se en tota una nena!
El mes que ve... 2 anyets!!!! Ja els esperem....

divendres, 18 de maig de 2012

22 mesos

El dia 7 de maig, la petita suricatilla va fer 22 mesos. I sí, val a dir que, en aquest mes, els avenços també han estat considerables! Aquest cop em centraré en la parla, ja que, de cop i volta, el mateix dia que va fer els 22 mesos, es va llevar dient "papi" i "mami". Fins aquell dia érem "papa" i "mama", però de cop i volta, un bon dia, la peke es va llevar cridant a ple pulmó: "papiiiiiiiiiii" i després es va girar cap a mi i em va dir "mamiiiiii" Em va fer molta gràcia! També cal dir que sempre li hem dit que nosaltres som el "papi" i la "mami" i, suposo, que un dia o altre, tanta insistència, havia de donar els seus fruits... Des d'aleshores quasi sempre som "papi" i "mami", excepte quan se li omple la boca cridant al seu pare que, aleshores, deixa anar un "papaaaaa" amb unes "a" que semblen mitges "o". De vegades, també diu "mama", però no s'acostuma a referir a mi, sinó a qualsevol dona amb la que tingui una mínima confiança i no sigui cap de les que ja sap el nom, és a dir, la majoria de les meves amigues són "mama" perquè, evidentment, moltes vegades em refereixo a elles com "la mama del/la xxxx" i, és clar, alguna cosa de "mama" sí que tenen!!! Aix, no cal voler fer filar tant prim a la peke!
A més a més, i seguint amb la parla, l'endemà de començar amb "papi" i "mami" es va posar a pintar i, de cop i volta, m'apareix amb el color lila a la mà i em diu "lila!" ens vam quedar de pedra! sí, peke sí, és el color lila! i ella la mar de contenta! de moment és l'únic color que sap anomenar, tot i que quan li demano el blau també me'l sap portar...
I aquest és un que em fa molta gràcia: sap distingir entre gran i petit! sí, des de fa un temps que sempre veiem aparcat al carrer del costat de casa un 600 taronja i a la petita suricatilla li fa molta gràcia i sempre es parava a mirar-se'l. Un dia vaig començar a dir-li: "vinga, anem a veure si hi ha el cotxe petit" mentre jo ajuntava els dits índex i polze per dir-li "petit", doncs un dia, mentre estava parada mirant-se el cotxe, va ajuntar els dos dits, se'm va quedar mirant seriosa i em va dir: "petí". Quin fart de riure! Després tot era "petí", però uns dies després vam començar a ensenyar-li coses grans, obrint molt els braços i dient "gran!". Pocs dies després ella també obria els braços i deia "gaaaa" quan veia una cosa grossa. Ara diferencia perfectament les coses grans de les petites, sobretot si les pot comparar posant-les una al costat de l'altra...
Ah! i no oblidem el "fort" i el "fluix"! o, dit en el seu idioma "fo" i "fuu". Això ho va aprendre el dia que li vam fer un tambor amb un pot de Nesquick... des d'aleshores quan sent o fa segons quins sorolls ens diu si són forts o fluixos!
Aix que si segueixo per aquí no acabaré mai! Ha fet tants avenços en qüestió de llenguatge i en les comparacions de contraris i... que crec que no seria capaç d'explicar-ho tot!
Sembla mentida...
Això sí, en psicomotricitat també ha millorat moltíssim! ara, per fi, la peke ja puja i baixa esglaons ella sola sense mig caure... les escales les puja sola si té una barana on agafar-se... perquè a ella, això de les quatre grapes... com a que no li va gaire...
Pel que fa a córrer... ara va que se les pela! i ja no s'entrebanca com feia unes setmanes abans... i el que ha descobert i li encanta, és poder saltar! Ara, la peke, salta al llit, al terra, ho intenta al sofà tot i que no la deixem... O sigui que, també ha fet un gran avenç!!!
I ja per últim, la petita suricatilla està cada dia més preciosa! (i què haig de dir jo, oi?jeje)

dijous, 12 d’abril de 2012

La mona o... les mones!

Per setmana santa la petita suricatilla i la resta de la seva família ens vam traslladar a casa de la Abuela per anar a veure el padrí i la padrina i fer visites familiars vàries.
El diumenge vam anar a portar-li la mona a la fillola i a que li donessin la mona a la peke, així que vam tenir àpat familiar i emoció de les dues nenes, sobretot de la cosineta de la peke que esperava en candeletes el moment de donar-li la mona a la petita suricatilla i és que li van fer un Mic enorme i boníssim!!! Com es va estirar el padrí! Això sí, era tan maco que feia cosa trencar-lo per menjar-se'l... La peke, per això, després de la primera emoció no va tenir manies en estirar una sabata de xocolata blanca i tastar-la, llepar-la, fer-li alguna mossegada i, després de porquejar-la tant com va poder, deixar-la a sobre les estovalles per anar a jugar amb la seva cosina. Com li va agradar la xocolata blanca!
L'endemà va ser el torn de la padrina que també li va fer la mona, però aquest cop va ser una gerra d'aigua freda perquè la petita suricatilla estava ben cansada que ni tan sols va voler dinar, es va posar a dormir i va seguir així fins que ja ens havíem menjat les postres, o sigui, el seu pastís de mona. Vam decidir que la figura de xocolata la guardàvem per quan ella es despertés, així que li tocaria mona per berenar! Quan es va llevar de la migdiada la Abuela li va donar la mona i quina emoció en veure el Bob Esponja! La peke no sabia per on agafar-lo, però finalment va trobar la manera d'anar trencant bocinets de xocolata blanca i anar menjant-se-la, això sí, tenia el dia generós i ens en posava trossets a la boca, tant si en volíem com si no...
S'ho va passar d'allò més bé amb tanta mona, tanta xocolata i tant personatge mediàtic! Si és que abans dels dos anys ja està obsessionada amb les icones televisives, fins i tot amb aquelles que no ha vist mai a la tele! Però bé, això seria una altra entrada així que tornant a les mones... val a dir que, de pastís ens vam posar les botes els dos dies perquè vam poder gaudir de tres mones (les dues de la peke i la de la cosineta) i de xocolata en tindrem per un temps una mica més llarg.
Ah! i se m'oblidava... després de la xocolata que la petita suricatilla va menjar per berenar a casa de la Abuela li va agafar tanta excitació que, si normalment se'n va a dormir a les 21.30, aquell dia a les 23.30 de la nit encara estava corrent i brincant pel menjador ja que, a la seva hora habitual d'anar a dormir, la vam portar al llit, però tenia tantes ganes de jarana que ens vam haver de llevar i esperar que la son li arribés... era impossible controlar un bitxo tant petit saltant, brincant, cridant i movent-se d'un costat a l'altre del llit mentre cridava a ple pulmó al tiet i a la Abuela... Això sí, quan finalment la petita suricatilla se'n va anar a dormir, va caure rendida en un moment... Després d'això li estem racionant tant la xocolata que, o col·laborem el seu pare i jo a menjar-ne o ens durarà fins la propera mona! Per cert, estan boníssimes!

dissabte, 7 d’abril de 2012

21 mesos

Doncs avui la petita suricatilla ja ha fet 21 mesos! D'aquí tres mesos arribarà als dos anys! què ràpid...
I què puc dir d'aquest mes? Doncs que va com un tabalot per tot arreu! Cada dia que passa té més i més energia, ara ha après a pujar i baixar del sofà i no para d'anar amunt i avall, també ha après a córrer i enlloc de caminar va corrents pel carrer (bé, de tant en tant...) i, és clar, això té com a conseqüència un munt de caigudes i el llavi partit quasi cada dia... Li ha costat una mica això d'aprendre a pujar i baixar dels llocs o a córrer, però com tot el que fa... A ella li costa deixar-se anar, però quan es deixa ho fa amb seguretat, tot i que, com tots els peques, alguna que altra caiguda i algun que altre contratemps té.
La peque està cada dia més simpàtica i sociable, li encanta saludar a tothom dient "hola" a cada persona que passa pel seu costat i movent la mà en senyal d'adéu quan aquesta persona marxa. Des de fa dos dies ha començat a dir "adéu" amb la veu, però només li diu al seu pare! a la resta de la gent la segueix dient-li només amb la mà... Hi ha qui té privilegis, i el papa és el papa!
Durant aquest mes ha après a unir dues sílabes i, de tant en tant, però molt de tant en tant, fa alguna paraula amb dues sílabes o alguna frase senzilla. Fa uns dies va dir "vaca" enlloc de "muuuuu", o "lela" per dir "abuela" i fa frases com "ja ta" (ja està) o "mama vira" (mama vine). També ha après a cridar a les seves amiguetes i a algun amiguet i els diu pel seu nom, bé, el nom el "tunneja" per poder-lo dir, però s'entén molt bé el què està dient! I avui, per primer cop, ha dit el seu nom!!! Alguna lletra l'ha canviat, però s'ha vist clarament que estava dient el seu nom! M'ha fet molta gracia, però sé que no ho tornarà a dir fins d'aquí un temps...
Ah! i seguim sense tallar-li ni un pèl! Quan la gent la veu no es creuen que no li hagi tallat mai el cabell perquè el té ben curt i igualat i sembla que li hagi arreglat alguna vegada, però és que no li creix de cap de les maneres! I jo que volia fer-li cuetes... em fa l'efecte que d'aquí un any potser li'n podré fer, però de cara a l'estiu encara ho dubto...
La petita suricatilla segueix fent-se gran i eixerida i està ben divertida! A veure què ens ensenya aquest nou mes...

diumenge, 18 de març de 2012

M'he fet pupa!

(Això va passar el dijous 15 de març, però no vaig poder acabar d'escriure-ho...)
Aquest matí hem sortit al carrer i la petita suricatilla s'ha volgut endur el seu company de jocs Mic a fer una volteta, així que hem sortit tots tres a passejar... La peke anava amb les mans ocupades agafant ben fort al Mic perquè no caigués i en una d'aquestes que ha ensopegat i ha caigut i, és clar, amb les mans ocupades era difícil parar el cop, així que "patapum" la cara ha picat al terra...
De seguida l'he agafat i he vist que s'havia partit el llavi, res greu però sí molt aparatós per la quantitat de sang que surt. L'hi he netejat i me l'he endut a coll ja que no volia caminar després de l'ensurt. Quan li ha passat la plorera i el fet d'haver quedat moixa hem anat a veure uns amics i a fer un tomb. Dues hores després de la topada he vist que se li havia posat el nas vermell i el primer que he pensat ha estat: "caram, com pica el sol avui!" Jo ja ni m'enrecordava que la peke havia caigut!!! Però de seguida he vist que el nas estava inflat i el vermell era més aviat un color lilós... "ostres, que abans ha caigut!" Aleshores m'he adonat que potser s'havia fet mal al nas també... Com que de camí cap a casa passava per davant del CAP hi he entrat a que li féssin un cop d'ull. Diagnòstic: està estupenda, dóna-li un gelat perquè li baixi l'inflor del llavi i ja està, el nas està bé, si el tingués trencat tindria tota la cara deformada.
Bé, m'he quedat més tranquila, però no deixo de pensar que li ha de fer mal a la peke aquest blau del nas, i els dels genolls que li he vist després... si jo hem pensava que havia estat una topadeta de no res i sembla que s'ha donat un bon cop!
De totes maneres, ella és valenta de mena, no s'està queixant gens, només ha plorat quan ha caigut i prou i després, tot i tenir un llavi que sembla el de la Carmen de Mairena i un nas com el Gerard Depardieu, ha estat menjant i bebent sense protestar... Per sort, abans de posar-la a dormir a la nit, ja he vist que la inflor de llavi i nas ha baixat bastant...

dijous, 15 de març de 2012

20 mesos

Últimament els mesos de la petita suricatilla passen per aquest blog sense pena ni glòria... i això no pot ser!!! jeje. El cas és que abans els canvis eren molt més dràstics i visibles (començar a caminar, començar a parlar...) i ara les coses són molt més subtils...
Què ha canviat en aquest últim mes? doncs ara la peke té molta més intencionalitat. Està provant fins a on pot arribar i quines reaccions té la gent que l'envolta quan ella fa alguna cosa. Per exemple, prova a veure què passa si fa tot el contrari del que li demanem, o prova de fer coses d'amagat però com que no sap dissimular se l'enganxa fàcilment. En definitiva, està descobrint que ella pot fer coses per decisió pròpia, sense fer cas del que els altres li diuen, i que aquestes coses poden ser just el contrari del que l'altra persona vol. El que no té molt clar és quines seran les conseqüències!
Per altra part està aprenent a projectar els seus actes en els altres, de moment en els ninos... i pobret Mic, quantes bronques s'emporta! Quan ella vol fer alguna cosa que sap que no la deixem o que ella creu que no pot fer (tot i que mai li haguem dit que no pot fer-la), se'n va a buscar al Mic i fa com si fos el nino qui fes la dolenteria i després em mira a mi i assenyala al Mic com dient "ha estat ell!" i és clar, a ella li fa molta gràcia que jo esbronqui al Mic i després l'esbronca ella! És el nou joc!!!
Aquest matí, per exemple, jo estava triant la meva roba de dins l'armari i tenia les dues portes obertes. Ella jugava per allà i de cop i volta ha tancat una porta amb força i ha saltat una peça. Jo li he dit que no tanqués les portes així, que la mama estava buscant roba i li feia falta tenir l'armari obert. He vist que marxava cap al menjador i al cap de no res ha tornat amb el Mic, li ha agafat la mà al Mic i ha fet que el nino tanqués la porta de l'armari de cop, se m'ha quedat mirant, ha assenyalat al Mic i m'ha fet que no amb el cap, m'acostava al nino i estava esperant que el renyés:
_ Qué ha fet el Mic? -li he preguntat
_ no, no, no - m'ha contestat ella amb cara d'emprenyada i mirant al nino
_ que l'hem de renyar?
_ si
_ Molt malament Mic, això no s'ha de fer!
I ella ha començat a dir que no i assenyalar-lo movent el dit amunt i avall com faig jo quan renyo als seus ninos (que no a ella...jeje)
_ Que l'hem de castigar?
- si, ca -es sobrentén que falta acabar la paraula "castigar"
I apa, hem castigat al Mic a no tocar l'armari durant tot el matí i ella s'ha encarregat de dir-li que no podia tocar-lo... a la seva manera, és clar!
O sigui que ara ja sap distingir algunes coses que estan bé de les que no i està intentant descobrir què passa quan es fan les coses bé i quan es fan malament...
Per altra part, el seu vocabulari s'ha ampliat una mica, tot i que no ho sembla perquè només diu una síl·laba de cada paraula i es menja lletres i així, per exemple, quan diu "pa" pot estar dient "pa", "plat", "platan", "patata", "paper"... i toca que ho endevinem! Però ja tenim converses i tot! Encara que ningú més les entén...
També ha descobert que pot saltar o fer la molla perquè no acaba d'aixecar els peus de terra i, sobretot, la petita suricatilla disfruta molt i molt fent la molla al llit dels papis i tirant-se de cul. És el que té tenir una cosineta més gran que li ensenya coses!!!jejeje.
I per la resta? Doncs com sempre! Suposo que els canvis són tan constants i tan subtils que hi ha moltes coses que no li donem importància i sembla que no passi quasi res...
Ara ja cap als 21 mesos!!!

dilluns, 27 de febrer de 2012

Els batuts de plàtan

Fins fa quatre dies els berenars preferits de la petita suricatilla eren els plàtans i els iogurts. Deborava els plàtans a tal velocitat que, sense menjar-ne ningú més que ella, n'havíem de comprar un quilo per setmana. De cop i volta, la peke s'ha cansat dels plàtans i no en vol ni en pintura...
Pel que fa als iogurts segueix menjant-se'ls amb devoció i també li agraden molt les natilles.
Què havíem de fer amb el quilo i mig de plàtans que teníem a la nevera? A nosaltres no ens apassionen gaire, per no dir gens i tampoc era qüestió de llançar-los, així que tocava innovar.
Ens hem passat als batuts de plàtan! A la petita suricatilla li apassionen, sobretot perquè se'ls pot beure amb canyeta o directament del got i després llepar-se els llavis. Són un berenar o esmorzar molt complert perquè porten fruita, làctics i, de vegades, cereals.
La recepta és ben senzilla! Un iogurt, una culleradeta petita de sucre, entre mig i un plàtan i, de vegades, alguna galeta. Es bat tot molt bé amb la batedora procurant que quedi prou líquid com perquè es pugui beure amb canyeta i a disfrutar!!!
Us ben asseguro que la peke disfruta d'allò més, xuclant amb la canyeta o bufant i fent bombolletes al batut i posant-se tots els llavis ben bruts per després llepar-los i mirar-nos amb un somriure d'orella a orella com dient "mireu quines coses més divertides que estic fent!" i, així, de passada, ens anem treient els plàtans de la nevera, que ja comencen a negrejar...